fotografia ©Laura Trovò

Clementina Arderiu (1889 -1976)

Passa, vent...

Passa, vent, cosa sinistra,

qui et pogués mai deturar!

Tota la casa em fa trista

el teu malastruc xiular.

M’enfolleixes le colomes

allà dalt del colomar;

de l’arbre arrenques les pomes

molt abans de madurar;

i colltorces la florida

novella del roserar;

i esfulles la margarida

-si vindrà, si no vindrà-.

A l’hort el planter m’aplanes

i em malmets el fonollar;

del llibre em gires les planes

com si em volguessis reptar.

I els papers treus de la taula

i me’ls llences a volar.

Si el jardí tingués un saule,

com el faries plorar!

Ni finestra ni portella

res no hi val, tot és en va:

sempre et resta una clivella

per poder-te enforinyar.

Jo a ciutat no et coneixia,

I ara m’ets tot casolà!

Véns a casa cada dia

i hi entres sense trucar.

És la Festa Major de Gràcia i la Colometa és a la plaça

del Diamant. És una nit alegre i ella balla i va mudada.

Ningú no diria que té dos problemes: un de físic perquè

la goma li estreny la cintura i un de mental que és la

tristesa per la mort de la mare. I tots dos se sumen.

Inventa’t alguna situació paral·lela. Han d’aparèixer

tots dos problemes. I de fora estant, ningú no ha

d’adonar-se’n.

 Fins l’últim moment vaig dubtar si anava a la festa,

tenia el pensament amb la meva germana que tenia

un problema important de salut i potser per aquest

corc constant començava a tenir mal de cap .

Vaig arribar,  els amics estaven tots d’un humor

excel·lent i contents de trobar-se i passar unes estones

junts, em van rebre  amb alegria i jo vaig col·locar-me

la careta de felicitat.

Va ser una nit estranya, tot el temps intentant que

ningú  notés el meu estat d’ànim mental  i físic i ho

vaig aconseguir.     

Clementina Arderiu (1889 -1976)

Paraules

Si de mi no puc sortir,

deixeu que us digui follies,

que en el mot tret de sentit

misteris d’amor jo tresco

i dono sang al desig

i sento el pols de la joia.

Follejant, fugint de mi,

els mots se m’emporten ànima:

els faré rodar amb els dits,

seré un joglar de ventura,

cauran igual que a l’estiu

una gotellada forta;

i roda, roda, esperit:

rejovenirem la dansa.

Paraules d’amor sovint

no surten fora a la plaça;

paraules que filen prim,

filen millor sota cambra.

fotografia ©Laura Trovò

La pregunta estrella consistirà a inventar-se l’entremaliadura d’uns infants 

que et van malmetre allò que t’agradava  tant, han passat molts anys i encara

ho recordes.

En aquest cas, jo era amb els que van perpetrar la malifeta.

La casa on vivia quan era petita estava en un petit carreró, la major part eren

uns terrenys destinats al cultiu de flors i plantes. Un any van plantar una filera

de blat que en el seu moment van produir unes boniques panotxes. El meu germà

que em tenia al seu càrrec, jo tenia uns sis anys i ell  dotze,  tenia molta amistat

amb el fill petit dels propietaris i estàvem al carrer jugant amb ell i altres nois del
veïnat.

No recordo de qui va ser la idea però van començar a recollir unes panotxes,

poquetes aquí i allà  perquè no es notés massa, per usar els grans com projectils

amb unes sarbatanes.

Van fer dos bàndols, un amb el meu germà  a la cuina de casa nostra, era un primer

pis i la finestra donava al jardí de davant de l’edifici i al camí on estaven els nois

de l’altre bàndol i va començar la batalla.

Quan es quedaven sense munició anaven fins la filera de blat i n’agafaven més…fins 

que es van terminar totes les panotxes i va acabar la batalla i la tarda d’estiu i tots 

cap a casa seva.

El meu germà i jo recollint el munt de gra de blat que hi havia a la cuina i esperant 

a mare i la resta de la família per sopar.

Crec que va ser el dia següent quan van adonar-se’n de la desaparició de les

panotxes, havien plantat el blat a petició de la mare del amic del meu germà,

per fer-ne un ús personal no de venda.

L’esbroncada va ser monumental i va comportar limitacions per tots de circular

pels terrenys de l’explotació. Crec que la mare del noi es va quedar molt trista pel

seu blat  tan malgastat.