Rosa
Exhausta rosa pura, ardència
setinada
d’innúmers pètals dats al matí
candorós,
duus un perfum de nits
feixugues d’estelada
entre llunes passives i
vacil·lants verdors.
Fràgil al sol, de perles, de
diamants cansada,
un vol d’ocell escampa la teva
lluïssor;
oh, la breu innombrable en la
tenebra nada,
tanta claror rotunda et corba
de dolçor.
Sang de la tarda llences en
giravolt de fulles,
adéu als cels nacrats, en
expirar despulles
el teu esclat de porpra, el
teu tresor de foc.
Fremeix un darrer pètal tenaç
en son reialme,
només et resta el cor i
l’implacable joc
de llunes i llavors dins
l’hivern blanc de calma.
Mercè Rodoreda
