Rosa

Exhausta rosa pura, ardència setinada

d’innúmers pètals dats al matí candorós,

duus un perfum de nits feixugues d’estelada

entre llunes passives i vacil·lants verdors.

Fràgil al sol, de perles, de diamants cansada,

un vol d’ocell escampa la teva lluïssor;

oh, la breu innombrable en la tenebra nada,

tanta claror rotunda et corba de dolçor.

Sang de la tarda llences en giravolt de fulles,

adéu als cels nacrats, en expirar despulles

el teu esclat de porpra, el teu tresor de foc.

Fremeix un darrer pètal tenaç en son reialme,

només et resta el cor i l’implacable joc

de llunes i llavors dins l’hivern blanc de calma.

Mercè Rodoreda